dimecres, 9 d’octubre de 2013

Despedida

I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest blog ja s'ha acabat. O dit d'una altra manera, després de molts dies pensant i romiant, he arribat a la conclusió que ha arribat el moment de fer un canvi. I aquest canvi passa per aquest espai. Fa tres anys, més o menys, i si la meva memòria no em falla, vaig decidir obrir aquest blog amb la finalitat de tenir un espai comú amb els meus alumnes a on comunicar-nos i on trobar cabuda les músiques que amb la coral de l'escola anàvem fent. Tres anys no és res, depén de per a què o per a qui, pot ser poc temps, o bé molt...no sé...Durant aquest temps han passat moltes coses, unes de molt bones, d'altres no tant, unes ja molt oblidades, altres que mai no oblidaré...Poc a poc, allò que vaig crear amb la finalitat més educativa va anar convertint-se en un espai personal, meu, on he escrit, m'he desfogat, he reflexionat, pensat, recomanat, dedicat...lletres, escrits, músiques i tot allò que des del meu particular prisma de la vida i del món m'ha semblat que valia la pena publicar.Ara, després de tres anys plens d'històries sento que ha arribat el moment de dir adéu a aquell "Calango dá", títol d'una cançoneta brasilera que em va resultar maco de posar... Ara ha arribat el moment de canviar el títol del blog, i de reconéixer, ara sí, que aquest és el meu espai, el meu mur, el meu petit reducte on continuar escribint paraula a paraula, canço a cançó, la meva particular visió del món, el meu món, subtil, delicat, especial, i només a l'abast d'algú que el vulgui entendre, que em vulgui entendre, que vulgui veure el món com jo, amb els meus ulls. Adéu "Calango da".

dilluns, 29 d’abril de 2013

Tornant a aterrar...

Gairebé un any i mig després de la meva última entrada, torno a reemprendre la meva tasca, a la feina, a casa, i aquí, el meu petit espai. Han passat moltes coses des d'aleshores...El més important: he tornat a ser mare, i aquest fet, ha suposat molt per a mí, m'ha fet créixer com a persona, en certs moments, fins i tot, m'ha fet patir, no sabia el què volia dir dividir l'amor a parts iguals entre els teus propis fills, ni com fins i tot a vegades sents la frustració de voler atendre a un, quan en realitat també et necessita l'altre...veus com el que fins llavors eren gran problemes, es tornen petites dificultats que amb un bon somriure i moltes ganes, en nombroses ocasions pots solventar... Torno amb les piles carregades, plena de ganes, de positivitat, d'energia...Per començar poder que posi música, oi?