Para todos/as los que en algun momento, al mirar nuestro pasado "echamos de menos" :
Cuando echas la vista atrás, y recordando ciertos momentos, olores, imágenes, melodias, has de hacer un esfuerzo para que de tus ojos no salgan lágrimas. Cuando mientras eso sucede tienes un pellizco en el estómago y tu corazón parece haberse encogido en un puño, y a la misma vez en tus labios se dibuja una pequeña sonrisa, es entonces cuando te das cuenta de lo que has dejado atrás y lo mucho que te importaba, de lo que pagarías incluso por revivir uno solo de esos instantes...es entonces cuando descubres eso de "echar de menos"...
Sonreid siempre y pensad que esos momentos o personas nos han servido para sumar instantes de felicidad en nuestra pequeña libreta de la vida!
(escuchadla con tranquilidad, precisamente habla de los recuerdos)
http://www.youtube.com/watch?v=60J_dtS83Rk
"El meu espai, el meu mur, el meu petit reducte on escriure paraula a paraula, cançó a cançó, la meva particular visió del món, el meu món, subtil, delicat, especial, i només a l'abast d'algú que el vulgui entendre, que vulgui veure el món com jo, amb els meus ulls."
dimarts, 28 de juny del 2011
Trobades i despedides...
Sóc a casa, encenc l'ordinador i després de pensar i pensar (algo que no puc evitar de fer de manera gairebé compulsiva), us haig d'escriure unes paraules.
Ahir va ser una tarda de retrobades, de reviure i recordar moments passats. Feia molts dies que pensava en tots vosaltres però no ens haviem vist, haig de confesar que vaig estar tot el dia anterior una mica nerviosa per la retrobada...sabent el dia tan especial que per a vosaltres era, sabent dels vostres propis nervis, de tots i cadascuns dels detalls i simbolismes que hi hauria en cada moment, intentant obrir molt bé els ulls per que les meves retines poguessin captar cadascuna de les vostres mirades, de nervis, de tristor , de sentiments confrontats, eufòria per haver aconseguit arribar al final del camí a la vegada que melangia en cada racó d'aquell pati de porteries...Jo, igual que vosaltres, també m'he emocionat, i també, com si d'una pel.ícula es tractés, he recordat moments passats, de dolents, de tensos, d'amargs, però molts altres d'alegria, de rialles, de confidències, d'eufòria com una adolescent, d'aflorar sentiments...de gratitud...
Desafortunadament, la meva presència va haver de ser ràpida, fugaç...per culpa d'aquesta contractura que arrossego...Qui em coneix sap que sóc una persona carinyosa i que mostra ràpidament els afectes, i és algo que ahir no vaig poder fer. No vaig poder donar-vos una bona abraçada, la qual cosa m'encanta fer, d'aquelles que ofeguem, ai! Veure-hos a tots allà cantant, em va emocionar moltíssim, sobretot per no haver pogut estar allà davant amb tots vosaltres, dirigint-vos a molts per últim cop, i veient-vos des d'aquella perspectiva única que només jo puc gaudir...
Com ja us he escrit algun cop per email, només tinc paraules d'agraiment per a tots vosaltres que m'heu fet gaudir de la meva feina una vegada més, que heu sapigut treure'm una rialla en moments que jo sola no en sabia...
Si físicament no ho vaig poder fer, ho faig amb aquestes paraules, espero que serveixin a tots com una gran abraçada.
I, com no podia ser d'una altra manera acabo amb unes paraules que ja us he dedicat en algun altre moment i que espero que us acompanyin al llarg del nou camí que ara comenceu:
" Que tingueu sort" i no oblideu que "malgrat la boira cal caminar"
Endavant!!! Un petó molt i molt fort als meus nens i nenes de 4t (promoció 95)
Ahir va ser una tarda de retrobades, de reviure i recordar moments passats. Feia molts dies que pensava en tots vosaltres però no ens haviem vist, haig de confesar que vaig estar tot el dia anterior una mica nerviosa per la retrobada...sabent el dia tan especial que per a vosaltres era, sabent dels vostres propis nervis, de tots i cadascuns dels detalls i simbolismes que hi hauria en cada moment, intentant obrir molt bé els ulls per que les meves retines poguessin captar cadascuna de les vostres mirades, de nervis, de tristor , de sentiments confrontats, eufòria per haver aconseguit arribar al final del camí a la vegada que melangia en cada racó d'aquell pati de porteries...Jo, igual que vosaltres, també m'he emocionat, i també, com si d'una pel.ícula es tractés, he recordat moments passats, de dolents, de tensos, d'amargs, però molts altres d'alegria, de rialles, de confidències, d'eufòria com una adolescent, d'aflorar sentiments...de gratitud...
Desafortunadament, la meva presència va haver de ser ràpida, fugaç...per culpa d'aquesta contractura que arrossego...Qui em coneix sap que sóc una persona carinyosa i que mostra ràpidament els afectes, i és algo que ahir no vaig poder fer. No vaig poder donar-vos una bona abraçada, la qual cosa m'encanta fer, d'aquelles que ofeguem, ai! Veure-hos a tots allà cantant, em va emocionar moltíssim, sobretot per no haver pogut estar allà davant amb tots vosaltres, dirigint-vos a molts per últim cop, i veient-vos des d'aquella perspectiva única que només jo puc gaudir...
Com ja us he escrit algun cop per email, només tinc paraules d'agraiment per a tots vosaltres que m'heu fet gaudir de la meva feina una vegada més, que heu sapigut treure'm una rialla en moments que jo sola no en sabia...
Si físicament no ho vaig poder fer, ho faig amb aquestes paraules, espero que serveixin a tots com una gran abraçada.
I, com no podia ser d'una altra manera acabo amb unes paraules que ja us he dedicat en algun altre moment i que espero que us acompanyin al llarg del nou camí que ara comenceu:
" Que tingueu sort" i no oblideu que "malgrat la boira cal caminar"
Endavant!!! Un petó molt i molt fort als meus nens i nenes de 4t (promoció 95)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)